«No hi ha cap document de cultura que no ho sigui també de la barbàrie»: ho va deixar escrit el filòsof alemany Walter Benjamin a Sobre el concepte d’història (1940) i sembla que CROP i El Cant de la Sibil·la reposen sobre aquesta idea com qui s’instal·la al bell mig d’un problema encara encès. Les dues propostes tracten la cultura com un fet immaterial que, en esdevenir comunitari —representació, ficció, visió, ritual—, s’ha encarnat i fet palpable. Conceben la cultura com allò conreat1 o cultivat durant el temps —mil·lennis o dècades—, com a representació d’una comunitat d’aspiració benèfica o bé perversa,2 però rara vegada innocent. La cultura hi apareix com a rastre o com a traça d’allò que ha existit; un document la trama del qual està feta tota de citacions, amb el matís que això la fa canviant i viva.3 Els organismes vius neixen, creixen, es reprodueixen i moren. Es floreixen,4 després. Com un paisatge.5 Com un hipertext.
Sebastià Portell
1
CULTIUS, CONREU, CULTURA
Cultura: 1 f. [LC] Acció de cultivar; l’efecte. Institut d’Estudis Catalans
Som gent cultivada. Tenim milions de bacteris. Estíbaliz Espinosa
Hi ha una mà i a la mà, llavors
i hi ha la terra preparada per al cultiu:
la ubicació és correcta, té prou hores de sol
i ha estat ben adobada prèviament
—se sent l’olor de fems a l’altra banda,
on som ara tu i jo, prou lluny per no embrutar-nos
i alhora prou a prop per fer-ne un seguiment
i poder dir la clau és en l’aixada, el moviment,
és important l’espera, cal atendre al procés,
sentències que, en efecte, sonen bé.
Hi ha una mà, deia, i dins la mà, llavors
que hauran de ser plantades amb rigor
dins de l’espai que delimiten les parcel·les:
les faves amb les faves sense mescles
i els tomàquets aquí, com s’ha fet sempre.
És lògic, afirmes. És pobre, et contesto.
És pobre i fins i tot diria que fa por
seguir un ordre imposat, tanta puresa
i tant poc posar en dubte aquestes línies rectes,
patrons de files regulars, simètriques
com tombes enterrades sense llosa
d’on res no podrà ja ni néixer ni morir
i és clar, que res no pugui néixer és un problema,
però que no pugui morir, una catàstrofe.
Hi ha una mà, encara aquesta mà
que porta les llavors per al conreu
i sap amb precisió les mides del terreny
com les sabia el pare, i el pare del seu pare.
És tradició i és excel·lència, al·legues,
i et veig admirar el cos que precedeix la mà
i sorprèn i fa mal i decep, no saps quant,
que no hi vegis l’absència, que et sigui ben igual
i no preguntis on és que ha estat fins ara, la mare,
i on serà la filla si no és tancada a casa.
La tradició que tu defenses té el color
del ganivet amb què ella, anònima com totes,
és a punt, a punt, a punt de tallar-li el coll
a un animal que acabarà damunt la taula,
trossejat, amb verduretes, les verduretes
que ens ha donat el camp, gràcies Senyor
vós beneïu aquesta taula que nosaltres
jurem no dir-ne res de les violències
i així serem tan còmplices com vós, amén.
Hi ha la mà, insisteixo, i la pregunta:
¿per què una sola mà signant la sembra
si l’autoria a l’hort és sempre tan diversa?
En aquest tros de terra, per exemple,
caldria tenir en compte els cucs, vora un miler de cucs
que cada dia i a les fosques, quina ofrena,
aconsegueixen fer més ràpid el procés
de compostatge, i ho fan sense dir res,
sense esperar portades ni cap aplaudiment
malgrat que saben el final d’aquesta història,
saben que tot serà per l’amo de la mà, la mà
que ha aparegut al primer vers,
la mà que aprovarà la marca, el reconeixement,
«Gràcies a tots per ser aquí avui, és un honor,
m’alegra que la crítica valori
l’esforç que he fet fins ara. Els meus raves,
les pastanagues, els meus pebrots són per vosaltres».
Fins quan aquesta adoració pel jo,
fins quan la indiferència pel que suma,
per tot allò que hi és i es veu només si es vol?
Hi ha la mà, la mà que duu llavors
i que aquestes alçades creiem que coneixem.
Precisament d’alçades ve a parlar-nos
l’ocell que sobrevola ara el paisatge
(ens hi hem fixat perquè per uns moments
se li ha projectat l’ombra en el canell
a aquesta mà que, certament, ens aclapara).
Cal mirar amunt, volar ben alt i projectar-se
has proclamat amb to de visionari,
d’aquell que veu els fruits que han de venir
en un supermercat posem de Groenlàndia.
Arribar lluny per tu té a veure amb treballar
perquè de les llavors creixin productes
que arreu puguin entendre’s, que no siguin massa àcids.
Això en canvi per mi és exportació,
deu mil avions creuant el cel, palets i caixes,
tres tones cada mes de fruita insípida
que de tant digestiva pot ser que faci angúnia.
Però tu fes, mira ben alt i oblida mica
en mica què és el que tens a prop, allò que arrela a terra,
quanta aigua necessita, si fa temps que té set.
Després, però, no facis com tants d’altres,
no acusis el terreny de no ser fèrtil
ni diguis com pot ser, quina desgràcia.
Ho sé: ser conseqüent és molt difícil,
s’hi està molt bé instal·lat en la distància
que imposen les paraules amb els fets
(t’ho diu algú que et parla en un poema
i fa de la metàfora condemna,
i vol que la condemna tingui efectes,
que cridi l’atenció, com l’alba als gira-sols.
T’ho diu qui escriu amb pressa els darrers versos
just quan la mà que guia el text desapareix
i no li diu adéu perquè de sobte plou,
plou molt, plou tant que haurà de marxar a casa
i a tu deixar-te entre el conreu i la metàfora,
allà on no podràs veure quants bassals
hi ha en aquests moments damunt l’asfalt).
Calafell, Mireia. Nosaltres qui.
Barcelona: LaBreu Edicions, 2020.
2
El meu temps no és el teu. Tampoc no és meu. El temps
depèn de la velocitat del rellotge que el mesura,
i la velocitat en mi no és la velocitat en tu,
per una raó tan esmolada com és ara
que el viatge que tu fas no és el viatge que jo duc.
Vull dir que no posis un copyright mentider al temps,
tot parlant escolarment del «nostre temps»,
perquè aquells que estimen just el seu temps
i certes imatges tradicionals de l’home
s’han colgat més o menys amb Alemanya.
La tasca en mi és Veure el que hi ha, no el que passa…
El que passa em veu a mi.
Jo vull veure just l’home, veure si viu,
sobretot l’esplendor humana on la crisi és la personalitat.
Enlloc, però, de veure l’home que viu en crisi,
he d’anar fart de veure homeneus que viuen de la crisi,
i això és perquè
aquells que estimen just el seu temps
i certes imatges tradicionals de l’home
s’han colgat més o menys amb Alemanya.
Si vols ser un home,
mira, primer de tot, de fer el cap viu.
Mira de no tenir cap amo
que t’eduqui a imatge i semblança del seu quadre clínic.
T’ensenyarà just que el mantinguis
i que et colguis amb el seu mural rupestre,
si és que vols que et donin el carnet de súbdit.
Així agafaràs la bruta malaltia de la decència
i la grollera ronya del silenci. Seràs un esteta,
i això és el pitxer de cervesa
que aida a empassar-se el pa florit,
i perquè aquells que estimen just el seu temps
i certes imatges tradicionals de l’home
s’han colgat més o menys amb Alemanya.
Si vols ser un home,
no tens permís per a pensar que hi vas néixer.
No vas néixer home, però hi has de tornar.
La teva única tasca és aconseguir
que els coses evidents es facin públiques.
Ai de tu, però, si comportes que els altres et facin home!
Agafaràs la bruta malaltia de la decència
i la grollera ronya del silenci. Seràs un esteta,
i això és perquè
tots aquells que estimen només el seu temps
i certes imatges tradicionals de l’home
s’han colgat més o menys amb Alemanya,
i això és el pitxer de cervesa
que aida a empassar-se el pa florit.
Si vols ser un home, no diguis que el peu d’un home
és més modern que el peu d’un cavall.
Mai no diguis just «jo» quan fas una cosa ben feta.
Mai no gosis dir just «jo» quan facis una cosa mal feta.
Mai no provis de dir «flor» a una flor mustia.
No gosessis mai dir «lluita» a una carnisseria.
No arribis al porc evident que diu «indocumentat»
a qui no duu els pares, el carrer i el sexe escrits en un cartó.
No tens vergonya, si creus que sigui veritat
tot el que un carnet diu d’una persona.
Si compleixes tot això, seràs un esteta,
i això és el pitxer de cervesa
que aida a empassar-se el pa florit.
Jo crec en la justícia i en els justos,
però, com que l’autoritat és mútua o no és,
a canvi de la meva fe en la justícia,
que cap jutge d’aquí en català ni de la terra no gosi
posar la seva firma, o signatura…, sota una pena de 12 bales,
si no ha de ser ell mateix, amb la pròpia mà,
qui posi el garrot, la forca o la bala al condemnat,
perquè la forca, la bala i la firma han de tenir la mateixa lletra.
Si no, és que ets
com aquells que estimen just el seu temps
i certes imatges tradicionals de l’home,
perquè s’han colgat més o menys amb Alemanya,
i això és el pitxer de cervesa
que aida a empassar-se el pa florit.
Bonet, Blai. Has vist, algun cop, Jordi Bonet, Ca n’Amat a l’ombra?.
Barcelona: Borràs Edicions, 1976.
3
Els organismes que conformen la colònia de fongs de CROP han viatjat des de Barcelona fins a Praga en un trajecte en cotxe de dos dies. Dues persones es tornen el seient del pilot i del copilot, i la resta de vehicle és habitat per una podridura que cal protegir i alimentar. Cal que no li doni la llum, i per això els vidres compten amb pantalles que neutralitzen els rajos solars. Cal que els índexs d’humitat no baixin, i per això s’han de regar de manera periòdica; cada espècie al seu ritme, al seu torn. Cal que la temperatura sigui moderada, i per això no hi ha opció d’activar l’aire condicionat o qualsevol mena de sistema de refrigeració. Quaranta-vuit hores d’un viatge que travessa Europa i un cotxe ple de verdor, i de blancor, olors no sempre amables que es barregen: cal aprendre a conviure amb el fàstic i amb la vida que insisteix. Un cop arribats a la Quadriennal, cal insistir en el mateix sistema: sembra, rec, cura, repetició. Observació. Tractar la cultura i el cultiu com una cosa viva. Com un hort.
4
aquesta vegada nosaltres vindria
al món com bastonets, clavats
en una cultura que s’ha florit —
Oleschinski, Brigitte. Corrent d’esperits (trad. Ramon Farrés, Teresa Pascual i Mireia Vidal-Conte).
Lleida: Pagès, 2008.
5
Un paisatge també pot ser la floridura que ha emergit entre les deixalles, en allò descartat. És menys bell el verd de la molsa que el d’un camp mullat per la rosada? Què separa el fàstic de la visió més complaent? Qui decideix quines formes de vida són vàlides i quines habiten l’espai de l’abjecció, el de la malformació, el de la nàusea? Amb els ulls closos, hom pot assaborir sense manies una amanida colgada de molsa.
Reunió
Raimon Rius
El cant
de la Sibil·la
Raimon Rius
CROP
Raimon Rius
Fragments II
Raimon Rius
Participació a la secció Fragments II — Exposició de models escènics
Anys després d’una estrena teatral, la maqueta d’un espectacle esdevé testimoni d'un fet extingit per la seva pròpia naturalesa efímera. Sovint no ens imaginem, però, que el que veiem, és sobretot la latència, no del que va ser, sinó de tot el que hagués pogut ser.
La maqueta va néixer perquè l’escenògraf pogués parlar en primera instància amb ell mateix. Perquè pogués imaginar la història feta de ple i buit, fons i forma, moviment i quietud. Perquè pogués preguntar-se per dimensions, escales, punts de vista, relacions, circulacions, entrades i sortides, llums i ombres, colors i textures. Després, es convertí en una joguina compartida, un diàleg, una conversa, una projecció col·lectiva. Va ser la reproducció d’un petit món perquè directors d’escena, il·luminadors, figurinistes o intèrprets imaginessin com habitar-lo, donar-li vida, fer-lo mutar, contradir-lo o pervertir-lo. I, finalment, també va néixer perquè, en el futur, d’altres, tinguéssim el privilegi de seguir el rastre íntim d'una idea que un dia es va fer matèria en el taller de l’escenògraf.
1' 59'' — Montse Amenós sobre la seva participació a la PQ23.
Fotografia de Joan Martínez
Fotografies de May Zircus
«No hi ha cap document de cultura que no ho sigui també de la barbàrie»: ho va deixar escrit el filòsof alemany Walter Benjamin a Sobre el concepte d’història (1940) i sembla que CROP i El Cant de la Sibil·la reposen sobre aquesta idea com qui s’instal·la al bell mig d’un problema encara encès. Les dues propostes tracten la cultura com un fet immaterial que, en esdevenir comunitari —representació, ficció, visió, ritual—, s’ha encarnat i fet palpable. Conceben la cultura com allò conreat1 o cultivat durant el temps —mil·lennis o dècades—, com a representació d’una comunitat d’aspiració benèfica o bé perversa,2 però rara vegada innocent. La cultura hi apareix com a rastre o com a traça d’allò que ha existit; un document la trama del qual està feta tota de citacions, amb el matís que això la fa canviant i viva.3 Els organismes vius neixen, creixen, es reprodueixen i moren. Es floreixen,4 després. Com un paisatge.5 Com un hipertext.
Sebastià Portell
1
CULTIUS, CONREU, CULTURA
Cultura: 1 f. [LC] Acció de cultivar; l’efecte. Institut d’Estudis Catalans
Som gent cultivada. Tenim milions de bacteris. Estíbaliz Espinosa
Hi ha una mà i a la mà, llavors
i hi ha la terra preparada per al cultiu:
la ubicació és correcta, té prou hores de sol
i ha estat ben adobada prèviament
—se sent l’olor de fems a l’altra banda,
on som ara tu i jo, prou lluny per no embrutar-nos
i alhora prou a prop per fer-ne un seguiment
i poder dir la clau és en l’aixada, el moviment,
és important l’espera, cal atendre al procés,
sentències que, en efecte, sonen bé.
Hi ha una mà, deia, i dins la mà, llavors
que hauran de ser plantades amb rigor
dins de l’espai que delimiten les parcel·les:
les faves amb les faves sense mescles
i els tomàquets aquí, com s’ha fet sempre.
És lògic, afirmes. És pobre, et contesto.
És pobre i fins i tot diria que fa por
seguir un ordre imposat, tanta puresa
i tant poc posar en dubte aquestes línies rectes,
patrons de files regulars, simètriques
com tombes enterrades sense llosa
d’on res no podrà ja ni néixer ni morir
i és clar, que res no pugui néixer és un problema,
però que no pugui morir, una catàstrofe.
Hi ha una mà, encara aquesta mà
que porta les llavors per al conreu
i sap amb precisió les mides del terreny
com les sabia el pare, i el pare del seu pare.
És tradició i és excel·lència, al·legues,
i et veig admirar el cos que precedeix la mà
i sorprèn i fa mal i decep, no saps quant,
que no hi vegis l’absència, que et sigui ben igual
i no preguntis on és que ha estat fins ara, la mare,
i on serà la filla si no és tancada a casa.
La tradició que tu defenses té el color
del ganivet amb què ella, anònima com totes,
és a punt, a punt, a punt de tallar-li el coll
a un animal que acabarà damunt la taula,
trossejat, amb verduretes, les verduretes
que ens ha donat el camp, gràcies Senyor
vós beneïu aquesta taula que nosaltres
jurem no dir-ne res de les violències
i així serem tan còmplices com vós, amén.
Hi ha la mà, insisteixo, i la pregunta:
¿per què una sola mà signant la sembra
si l’autoria a l’hort és sempre tan diversa?
En aquest tros de terra, per exemple,
caldria tenir en compte els cucs, vora un miler de cucs
que cada dia i a les fosques, quina ofrena,
aconsegueixen fer més ràpid el procés
de compostatge, i ho fan sense dir res,
sense esperar portades ni cap aplaudiment
malgrat que saben el final d’aquesta història,
saben que tot serà per l’amo de la mà, la mà
que ha aparegut al primer vers,
la mà que aprovarà la marca, el reconeixement,
«Gràcies a tots per ser aquí avui, és un honor,
m’alegra que la crítica valori
l’esforç que he fet fins ara. Els meus raves,
les pastanagues, els meus pebrots són per vosaltres».
Fins quan aquesta adoració pel jo,
fins quan la indiferència pel que suma,
per tot allò que hi és i es veu només si es vol?
Hi ha la mà, la mà que duu llavors
i que aquestes alçades creiem que coneixem.
Precisament d’alçades ve a parlar-nos
l’ocell que sobrevola ara el paisatge
(ens hi hem fixat perquè per uns moments
se li ha projectat l’ombra en el canell
a aquesta mà que, certament, ens aclapara).
Cal mirar amunt, volar ben alt i projectar-se
has proclamat amb to de visionari,
d’aquell que veu els fruits que han de venir
en un supermercat posem de Groenlàndia.
Arribar lluny per tu té a veure amb treballar
perquè de les llavors creixin productes
que arreu puguin entendre’s, que no siguin massa àcids.
Això en canvi per mi és exportació,
deu mil avions creuant el cel, palets i caixes,
tres tones cada mes de fruita insípida
que de tant digestiva pot ser que faci angúnia.
Però tu fes, mira ben alt i oblida mica
en mica què és el que tens a prop, allò que arrela a terra,
quanta aigua necessita, si fa temps que té set.
Després, però, no facis com tants d’altres,
no acusis el terreny de no ser fèrtil
ni diguis com pot ser, quina desgràcia.
Ho sé: ser conseqüent és molt difícil,
s’hi està molt bé instal·lat en la distància
que imposen les paraules amb els fets
(t’ho diu algú que et parla en un poema
i fa de la metàfora condemna,
i vol que la condemna tingui efectes,
que cridi l’atenció, com l’alba als gira-sols.
T’ho diu qui escriu amb pressa els darrers versos
just quan la mà que guia el text desapareix
i no li diu adéu perquè de sobte plou,
plou molt, plou tant que haurà de marxar a casa
i a tu deixar-te entre el conreu i la metàfora,
allà on no podràs veure quants bassals
hi ha en aquests moments damunt l’asfalt).
Calafell, Mireia. Nosaltres qui.
Barcelona: LaBreu Edicions, 2020.
2' 14'' — CROP, Meritxell Colell
2
El meu temps no és el teu. Tampoc no és meu. El temps
depèn de la velocitat del rellotge que el mesura,
i la velocitat en mi no és la velocitat en tu,
per una raó tan esmolada com és ara
que el viatge que tu fas no és el viatge que jo duc.
Vull dir que no posis un copyright mentider al temps,
tot parlant escolarment del «nostre temps»,
perquè aquells que estimen just el seu temps
i certes imatges tradicionals de l’home
s’han colgat més o menys amb Alemanya.
La tasca en mi és Veure el que hi ha, no el que passa…
El que passa em veu a mi.
Jo vull veure just l’home, veure si viu,
sobretot l’esplendor humana on la crisi és la personalitat.
Enlloc, però, de veure l’home que viu en crisi,
he d’anar fart de veure homeneus que viuen de la crisi,
i això és perquè
aquells que estimen just el seu temps
i certes imatges tradicionals de l’home
s’han colgat més o menys amb Alemanya.
Si vols ser un home,
mira, primer de tot, de fer el cap viu.
Mira de no tenir cap amo
que t’eduqui a imatge i semblança del seu quadre clínic.
T’ensenyarà just que el mantinguis
i que et colguis amb el seu mural rupestre,
si és que vols que et donin el carnet de súbdit.
Així agafaràs la bruta malaltia de la decència
i la grollera ronya del silenci. Seràs un esteta,
i això és el pitxer de cervesa
que aida a empassar-se el pa florit,
i perquè aquells que estimen just el seu temps
i certes imatges tradicionals de l’home
s’han colgat més o menys amb Alemanya.
Si vols ser un home,
no tens permís per a pensar que hi vas néixer.
No vas néixer home, però hi has de tornar.
La teva única tasca és aconseguir
que els coses evidents es facin públiques.
Ai de tu, però, si comportes que els altres et facin home!
Agafaràs la bruta malaltia de la decència
i la grollera ronya del silenci. Seràs un esteta,
i això és perquè
tots aquells que estimen només el seu temps
i certes imatges tradicionals de l’home
s’han colgat més o menys amb Alemanya,
i això és el pitxer de cervesa
que aida a empassar-se el pa florit.
Si vols ser un home, no diguis que el peu d’un home
és més modern que el peu d’un cavall.
Mai no diguis just «jo» quan fas una cosa ben feta.
Mai no gosis dir just «jo» quan facis una cosa mal feta.
Mai no provis de dir «flor» a una flor mustia.
No gosessis mai dir «lluita» a una carnisseria.
No arribis al porc evident que diu «indocumentat»
a qui no duu els pares, el carrer i el sexe escrits en un cartó.
No tens vergonya, si creus que sigui veritat
tot el que un carnet diu d’una persona.
Si compleixes tot això, seràs un esteta,
i això és el pitxer de cervesa
que aida a empassar-se el pa florit.
Jo crec en la justícia i en els justos,
però, com que l’autoritat és mútua o no és,
a canvi de la meva fe en la justícia,
que cap jutge d’aquí en català ni de la terra no gosi
posar la seva firma, o signatura…, sota una pena de 12 bales,
si no ha de ser ell mateix, amb la pròpia mà,
qui posi el garrot, la forca o la bala al condemnat,
perquè la forca, la bala i la firma han de tenir la mateixa lletra.
Si no, és que ets
com aquells que estimen just el seu temps
i certes imatges tradicionals de l’home,
perquè s’han colgat més o menys amb Alemanya,
i això és el pitxer de cervesa
que aida a empassar-se el pa florit.
Bonet, Blai. Has vist, algun cop, Jordi Bonet, Ca n’Amat a l’ombra?.
Barcelona: Borràs Edicions, 1976.
3
Els organismes que conformen la colònia de fongs de CROP han viatjat des de Barcelona fins a Praga en un trajecte en cotxe de dos dies. Dues persones es tornen el seient del pilot i del copilot, i la resta de vehicle és habitat per una podridura que cal protegir i alimentar. Cal que no li doni la llum, i per això els vidres compten amb pantalles que neutralitzen els rajos solars. Cal que els índexs d’humitat no baixin, i per això s’han de regar de manera periòdica; cada espècie al seu ritme, al seu torn. Cal que la temperatura sigui moderada, i per això no hi ha opció d’activar l’aire condicionat o qualsevol mena de sistema de refrigeració. Quaranta-vuit hores d’un viatge que travessa Europa i un cotxe ple de verdor, i de blancor, olors no sempre amables que es barregen: cal aprendre a conviure amb el fàstic i amb la vida que insisteix. Un cop arribats a la Quadriennal, cal insistir en el mateix sistema: sembra, rec, cura, repetició. Observació. Tractar la cultura i el cultiu com una cosa viva. Com un hort.
4
aquesta vegada nosaltres vindria
al món com bastonets, clavats
en una cultura que s’ha florit —
Oleschinski, Brigitte. Corrent d’esperits (trad. Ramon Farrés, Teresa Pascual i Mireia Vidal-Conte).
Lleida: Pagès, 2008.
5
Un paisatge també pot ser la floridura que ha emergit entre les deixalles, en allò descartat. És menys bell el verd de la molsa que el d’un camp mullat per la rosada? Què separa el fàstic de la visió més complaent? Qui decideix quines formes de vida són vàlides i quines habiten l’espai de l’abjecció, el de la malformació, el de la nàusea? Amb els ulls closos, hom pot assaborir sense manies una amanida colgada de molsa.
Il·lustracions de Raimon Rius
Il·lustració de Raimon Rius
Participació a la secció Fragments II — Exposició de models escènics
Anys després d’una estrena teatral, la maqueta d’un espectacle esdevé testimoni d'un fet extingit per la seva pròpia naturalesa efímera. Sovint no ens imaginem, però, que el que veiem, és sobretot la latència, no del que va ser, sinó de tot el que hagués pogut ser.
La maqueta va néixer perquè l’escenògraf pogués parlar en primera instància amb ell mateix. Perquè pogués imaginar la història feta de ple i buit, fons i forma, moviment i quietud. Perquè pogués preguntar-se per dimensions, escales, punts de vista, relacions, circulacions, entrades i sortides, llums i ombres, colors i textures. Després, es convertí en una joguina compartida, un diàleg, una conversa, una projecció col·lectiva. Va ser la reproducció d’un petit món perquè directors d’escena, il·luminadors, figurinistes o intèrprets imaginessin com habitar-lo, donar-li vida, fer-lo mutar, contradir-lo o pervertir-lo. I, finalment, també va néixer perquè, en el futur, d’altres, tinguéssim el privilegi de seguir el rastre íntim d'una idea que un dia es va fer matèria en el taller de l’escenògraf.
1' 59'' — Montse Amenós sobre la seva participació a la PQ.
Fotografia de Joan Martínez
Fotografies de May Zircus
Catalunya a la PQ23, David Corral
