El Cant de la Sibil·la ens proposa fer memòria d’un ritual ancestral des del present real cap al passat. CROP efectua un recorregut invers, plantejant-nos el record d’uns temps, el passat de l’any 2053, que encara no hem viscut. El fil que relliga i que tensa aquestes dues operacions pot rebre el nom de tradició.
Tradició, del verb «tradere» llatí: allò que es llega i que, per tant, algú hereta. El patrimoni material, traça de vivències materialíssimes, d’una indumentària que un dia va ser teatre i que ara, al 2053, no ens explica aquest teatre sinó que el fa servir com a manera de reflectir la societat que ve. El patrimoni immaterial d’una tonada que es reprodueix al llarg dels segles i que va mutant, subjecta als embats i als impactes de cada època.
Dues maneres d’encarar-se al món i al seu conflicte des de la posada en crisi de la relació que mantenim amb la tradició. Què en fem, de l’anunci de la fi del món? Què, del món que destruïm i la manera amb què el representem o hi responem a través el teatre? Projectar endavant la tradició és trair-la? Mantenir-la intacta és ignorar-la? Quines empremtes en quedaran, de la tradició, passada l’era neoarqueològica i indicible de l’Antropocè? Una possible resposta que enfilen les propostes escenogràfiques El Cant de la Sibil·la i CROP traspassa les nocions tradicionals de tradició i traïció: l’espai, la indumentària, el món que suggereixen, hi és tractat més aviat com una traça. Tracten la cultura com una cosa viva, recreada, malmesa, florida. Espurnejant.
Sebastià Portell
Fotografies de la maqueta i de l’edifici del Teatre Nacional extretes de la pàgina web de Ricardo Bofill Taller d’Arquitectura.
L’Institut del Teatre a la Quadriennal d’Escenografia de Praga
La Quadriennal d’Escenografia de Praga és un esdeveniment de reconegut prestigi internacional que arriba el 2023 a la quinzena edició. Va néixer el 1967, i durant més de cinquanta anys ha fet de punt de trobada, d’estímul i de reflexió de l’escenografia i l’escena. L’edició del 2023 ha reunit 6.630 professionals, estudiants, professors i tècnics i 10.730 visitants. El 2015 va rebre el premi EU EFFE (Europe for Festivals, Festivals for Europe) per ser un dels festivals més innovadors d’Europa.
Des de fa més de trenta anys, ha estat una cita important per a l’Institut del Teatre. Ha representat una oportunitat per fer conèixer el treball i la realitat escenogràfica catalana però també un punt de connexió i diàleg amb escenes, escoles i professionals d’arreu del món. L’Institut del Teatre va iniciar la seva participació com a únic representant de l’Estat Espanyol a la Quadriennal de Praga l’any 1987. A les edicions del 2007 i del 2011 va comissariar l’activitat escenogràfica espanyola amb el suport del Ministerio de Cultura. Des del 2015, acollint-se a la possibilitat de participar-hi com a regió, decideix anar-hi com a representant de Catalunya, de manera autònoma, amb el suport de la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya.
El primer comissari va ser Josep Montanyès i posteriorment el relleu va passar a Isidre Bravo, Guillem-Jordi Graells, Ramon B. Ivars, Bibiana Puigdefàbregas, Marta Rafa i Pau Masaló, en cada ocasió acompanyats d’un equip de treball.
En el devenir d’aquests 36 anys, s’han aconseguit diversos guardons:
- PQ95: Medalla d'Or Vestuari escènic a Alex Ollé, Carles Padrissa, Peter Minshall, Chu Oroz (Espanya/Catalunya) per impressionants vestits de la Mediterrània, Mar Olímpic de La Fura dels Baus.
- PQ99: Medalla d'Or Escenografia a Jaume Plensa i els seus col·legues del grup La Fura dels Baus (Espanya/Catalunya) per una interpretació brillant, la unitat de tots els elements escenogràfics i una creativitat excepcional. Medalla d'Or Vestuari escènic a Joan Guillen (Espanya/Catalunya) per la fantasia i la captura de l’expressió encertada de la fusió entre la forma humana i animal. Medalla de Plata Escenografia a Jon Berrondo per l’escenografia de Así que pasen cinco años.
- PQ03: Medalla de Plata Arquitectura a Francesco Guardia Riera i Manuel Nuñez Yanowsky pel projecte de la nova seu del Teatre Lliure a Montjuïc.
- PQ07: Diploma d’honor Arquitectura per la creació de Theatres at Risk d’Antoni Ramon.
- PQ19: Premi Best Exhibition of Countries and Regions per la instal·lació Prospective actions (Catalunya 2004-2018). Disseny: Laura Clos Closca, Pau Masaló, Xesca Salvà i Marc Villanueva Mir.
- PQ23: Premi CT Art Award for the Most Socially Sensitive Exhibition (Premi d’Art CT a la Instal·lació més Socialment Sensible) per la instal·lació CROP. Disseny: Raquel Cors, Albert Pascual i Carlota Ricart.
Imatges de la participació catalana a la PQ de l’any 1987 cedides pel Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l'Institut del Teatre.
Imatges de la participació catalana a la PQ de l’any 2003 cedides per Jon Berrondo.
Extracte de la relatoria gràfica de l'alumna Helena Mateos.
El Cant de la Sibil·la ens proposa fer memòria d’un ritual ancestral des del present real cap al passat. CROP efectua un recorregut invers, plantejant-nos el record d’uns temps, el passat de l’any 2053, que encara no hem viscut. El fil que relliga i que tensa aquestes dues operacions pot rebre el nom de tradició.
Tradició, del verb «tradere» llatí: allò que es llega i que, per tant, algú hereta. El patrimoni material, traça de vivències materialíssimes, d’una indumentària que un dia va ser teatre i que ara, al 2053, no ens explica aquest teatre sinó que el fa servir com a manera de reflectir la societat que ve. El patrimoni immaterial d’una tonada que es reprodueix al llarg dels segles i que va mutant, subjecta als embats i als impactes de cada època.
Dues maneres d’encarar-se al món i al seu conflicte des de la posada en crisi de la relació que mantenim amb la tradició. Què en fem, de l’anunci de la fi del món? Què, del món que destruïm i la manera amb què el representem o hi responem a través el teatre? Projectar endavant la tradició és trair-la? Mantenir-la intacta és ignorar-la? Quines empremtes en quedaran, de la tradició, passada l’era neoarqueològica i indicible de l’Antropocè? Una possible resposta que enfilen les propostes escenogràfiques El Cant de la Sibil·la i CROP traspassa les nocions tradicionals de tradició i traïció: l’espai, la indumentària, el món que suggereixen, hi és tractat més aviat com una traça. Tracten la cultura com una cosa viva, recreada, malmesa, florida. Espurnejant.
Sebastià Portell
Documental sobre la recuperació d'El cant de la Sibil·la a la Catedral de Barcelona.
Fotografies de la maqueta i de l’edifici del Teatre Nacional extretes de la pàgina web de Ricardo Bofill Taller d’Arquitectura.
L’Institut del Teatre a la Quadriennal d’Escenografia de Praga
La Quadriennal d’Escenografia de Praga és un esdeveniment de reconegut prestigi internacional que arriba el 2023 a la quinzena edició. Va néixer el 1967, i durant més de cinquanta anys ha fet de punt de trobada, d’estímul i de reflexió de l’escenografia i l’escena. L’edició del 2023 ha reunit 6.630 professionals, estudiants, professors i tècnics i 10.730 visitants. El 2015 va rebre el premi EU EFFE (Europe for Festivals, Festivals for Europe) per ser un dels festivals més innovadors d’Europa.
Des de fa més de trenta anys, ha estat una cita important per a l’Institut del Teatre. Ha representat una oportunitat per fer conèixer el treball i la realitat escenogràfica catalana però també un punt de connexió i diàleg amb escenes, escoles i professionals d’arreu del món. L’Institut del Teatre va iniciar la seva participació com a únic representant de l’Estat Espanyol a la Quadriennal de Praga l’any 1987. A les edicions del 2007 i del 2011 va comissariar l’activitat escenogràfica espanyola amb el suport del Ministerio de Cultura. Des del 2015, acollint-se a la possibilitat de participar-hi com a regió, decideix anar-hi com a representant de Catalunya, de manera autònoma, amb el suport de la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya.
El primer comissari va ser Josep Montanyès i posteriorment el relleu va passar a Isidre Bravo, Guillem-Jordi Graells, Ramon B. Ivars, Bibiana Puigdefàbregas, Marta Rafa i Pau Masaló, en cada ocasió acompanyats d’un equip de treball.
En el devenir d’aquests 36 anys, s’han aconseguit diversos guardons:
- PQ95: Medalla d'Or Vestuari escènic a Alex Ollé, Carles Padrissa, Peter Minshall, Chu Oroz (Espanya/Catalunya) per impressionants vestits de la Mediterrània, Mar Olímpic de La Fura dels Baus.
- PQ99: Medalla d'Or Escenografia a Jaume Plensa i els seus col·legues del grup La Fura dels Baus (Espanya/Catalunya) per una interpretació brillant, la unitat de tots els elements escenogràfics i una creativitat excepcional. Medalla d'Or Vestuari escènic a Joan Guillen (Espanya/Catalunya) per la fantasia i la captura de l’expressió encertada de la fusió entre la forma humana i animal. Medalla de Plata Escenografia a Jon Berrondo per l’escenografia de Así que pasen cinco años.
- PQ03: Medalla de Plata Arquitectura a Francesco Guardia Riera i Manuel Nuñez Yanowsky pel projecte de la nova seu del Teatre Lliure a Montjuïc.
- PQ07: Diploma d’honor Arquitectura per la creació de Theatres at Risk d’Antoni Ramon.
- PQ19: Premi Best Exhibition of Countries and Regions per la instal·lació Prospective actions (Catalunya 2004-2018). Disseny: Laura Clos Closca, Pau Masaló, Xesca Salvà i Marc Villanueva Mir.
- PQ23: Premi CT Art Award for the Most Socially Sensitive Exhibition (Premi d’Art CT a la Instal·lació més Socialment Sensible) per la instal·lació CROP. Disseny: Raquel Cors, Albert Pascual i Carlota Ricart.
Imatges de la participació catalana a la PQ de l’any 1987 cedides pel Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l'Institut del Teatre.
Imatges de la participació catalana a la PQ de l’any 2003 cedides per Jon Berrondo.
Extracte de la relatoria gràfica de l'alumna Helena Mateos.
