En plena era posthumanista, CROP i El Cant de la Sibil·la plantegen l’existència autònoma del vestuari més enllà de qui l’habita: aquells que un dia el lluiren dalt de l’escenari, aquells que el confegeixen, que el matisen, a través de la seva intervenció. Avui, però, ni la capa ritual ni les velles peces florides1 de l’arxiu tenen qui se les posi. Com una línia discontínua traçada amb guix a l’escena del crim, voltant un cadàver, l’indument marca l’espai on el cos –ja, o bé encara– no hi és.
Basculen entre l’elisió i l’absència: quina és la incomoditat de tenir un cos?2 Quina, la motivació de suprimir-lo?
Sebastià Portell
1
A CROP HI HA:
Hi ha pantalons i camises, hi ha dues sabates de taló que la verdor ha engolit. Hi ha un guant de vuit dits i dos cascs d’obrers on avui hi creix la farigola: «una planta a punt de desaparèixer com la memòria dels treballadors que van portar aquests cascs», diu la pista de so. Hi ha corbates i paraigües, peces de polièster per a la protecció contra les insectes. Hi ha petites colònies de miceli. Hi ha ulleres reflectants, vestits de tall classicitzant, barrets, màscares de gas, roba d’infant, guants de boxa. Hi ha fongs.
2
No tinc paraules per descriure
la violència d’un cos tan nu
sota la roba. M’imagino
Frida Kahlo i Carol Rama
penetrant-se. La bellesa
d’una erecció pneumàtica,
ortopèdica, esquinçant-vos
la brutor entre les natges:
brutor de tenir un nom,
brutor de tenir pell,
brutor d’una matriu trabucant-se
amb tots els fills que no tindreu.
Però jo
no tinc paraules per descriure’m
la vergonya d’un cos tan nu
sota la roba i només sé
mirar-lo pel forat del pany.
M’imagino la vostra presència
foradant-me. La bellesa
d’una erecció pneumàtica,
ortopèdica, esquinçant-me
la brutor entre les natges:
brutor de tenir un nom,
brutor de tenir pell,
brutor d’una matriu trabucant-se
amb tots els fills que no tindré.
Perquè jo
no tinc paraules per descriure
l’horror de ser la meva policia
dins la roba.
Sevilla, Maria. Kalàixnikov.
Manacor: Món de Llibres, 2017.
1' 15'' — Raquel Cors, generar vida damunt de teixits.
2' 29'' — Sara de Ubieta, col·laboradora de CROP.
Línies de comissariat
«indumentària, aquella “cosa” que adopta la forma d’un cos humà, aquella “cosa” que imita i expressa i amaga la conducta i la personalitat humanes [...]. Sempre entre la materialitat i la conducta, entre feta i trobada, protegint i revelant... sempre a mig camí entre humana i no humana.»3
Christina Lindgren i Sodja Lotker
El vestuari escènic com a punt de partida dels nostres projectes.
Imaginar què passa si posem el vestuari al centre.
El vestuari pot ser el relat.
O el detonant de l’acció, el vehiculador de l’experiència.
Aprofitar el seu potencial dramàtic.4
El vestuari no és només una peça d’indumentària.
El vestuari escènic és tot allò que sorgeix de la relació del cos amb la peça.
Del cos, la peça i el context.
Del cos, la peça, el context i l'acció.
Del cos, la peça, el context, l'acció i el públic.
Què passa quan desapareix un d’aquests conceptes de manera deliberada?
Explorar els límits.
Explorar els límits amb el vestuari com a centre
sense que perdi les seves qualitats plàstiques.5
3
4
Activar
Transportar
Provocar
Emmirallar
Identificar
Ser referent
5
És volum.
És forma.
És Textura.
És Color.
És moviment.
És ple.
És buit.
És espai.
És temps.
És composició.
Els equips creatius han fet desaparèixer els cossos.
Amb l'absència del cos, la indumentària ha esdevingut context.
El buit s’ha omplert de memòria.
El buit és ple de possibilitats: d'altres vides, d’altres habitants.
El buit que deixa el cos ens parla del passat, i del futur també.
Sense el context original, la indumentària és deixalla.
I la deixalla pot ser arqueologia, història, relat.
El vestuari és paisatge i ideologia.
Els equips creatius han fet de la indumentària fons i forma.
Li han donat la possibilitat de ser continent i contingut.
De ser ficció i realitat.
Ser missatge.
Ser llenguatge.
Vestigi i suposició.
Amb els cossos bandejats de l’escena, el públic es responsabilitza de l’acció.
Observant, escoltant, dibuixant, manipulant, circulant,
esdevenint, alhora, protagonista i espectador de l’experiència.
Fotografia de Mireia Sintes
1' 26'' — Fonts d'inspiració per l'equip d'estudiants.
En plena era posthumanista, CROP i El Cant de la Sibil·la plantegen l’existència autònoma del vestuari més enllà de qui l’habita: aquells que un dia el lluiren dalt de l’escenari, aquells que el confegeixen, que el matisen, a través de la seva intervenció. Avui, però, ni la capa ritual ni les velles peces florides1 de l’arxiu tenen qui se les posi. Com una línia discontínua traçada amb guix a l’escena del crim, voltant un cadàver, l’indument marca l’espai on el cos –ja, o bé encara– no hi és.
Basculen entre l’elisió i l’absència: quina és la incomoditat de tenir un cos?2 Quina, la motivació de suprimir-lo?
Sebastià Portell
CROP, Meritxell Colell
1
A CROP HI HA:
Hi ha pantalons i camises, hi ha dues sabates de taló que la verdor ha engolit. Hi ha un guant de vuit dits i dos cascs d’obrers on avui hi creix la farigola: «una planta a punt de desaparèixer com la memòria dels treballadors que van portar aquests cascs», diu la pista de so. Hi ha corbates i paraigües, peces de polièster per a la protecció contra les insectes. Hi ha petites colònies de miceli. Hi ha ulleres reflectants, vestits de tall classicitzant, barrets, màscares de gas, roba d’infant, guants de boxa. Hi ha fongs.
2
No tinc paraules per descriure
la violència d’un cos tan nu
sota la roba. M’imagino
Frida Kahlo i Carol Rama
penetrant-se. La bellesa
d’una erecció pneumàtica,
ortopèdica, esquinçant-vos
la brutor entre les natges:
brutor de tenir un nom,
brutor de tenir pell,
brutor d’una matriu trabucant-se
amb tots els fills que no tindreu.
Però jo
no tinc paraules per descriure’m
la vergonya d’un cos tan nu
sota la roba i només sé
mirar-lo pel forat del pany.
M’imagino la vostra presència
foradant-me. La bellesa
d’una erecció pneumàtica,
ortopèdica, esquinçant-me
la brutor entre les natges:
brutor de tenir un nom,
brutor de tenir pell,
brutor d’una matriu trabucant-se
amb tots els fills que no tindré.
Perquè jo
no tinc paraules per descriure
l’horror de ser la meva policia
dins la roba.
Sevilla, Maria. Kalàixnikov.
Manacor: Món de Llibres, 2017.
1' 15'' — Raquel Cors, generar vida damunt de teixits.
2' 29'' — Sara de Ubieta, col·laboradora de CROP.
Línies de comissariat
«indumentària, aquella “cosa” que adopta la forma d’un cos humà, aquella “cosa” que imita i expressa i amaga la conducta i la personalitat humanes [...]. Sempre entre la materialitat i la conducta, entre feta i trobada, protegint i revelant... sempre a mig camí entre humana i no humana.»3
Christina Lindgren i Sodja Lotker
El vestuari escènic com a punt de partida dels nostres projectes.
Imaginar què passa si posem el vestuari al centre.
El vestuari pot ser el relat.
O el detonant de l’acció, el vehiculador de l’experiència.
Aprofitar el seu potencial dramàtic.4
El vestuari no és només una peça d’indumentària.
El vestuari escènic és tot allò que sorgeix de la relació del cos amb la peça.
Del cos, la peça i el context.
Del cos, la peça, el context i l'acció.
Del cos, la peça, el context, l'acció i el públic.
Què passa quan desapareix un d’aquests conceptes de manera deliberada?
Explorar els límits.
Explorar els límits amb el vestuari com a centre
sense que perdi les seves qualitats plàstiques.5
Els equips creatius han fet desaparèixer els cossos.
Amb l'absència del cos, la indumentària ha esdevingut context.
El buit s’ha omplert de memòria.
El buit és ple de possibilitats: d'altres vides, d’altres habitants.
El buit que deixa el cos ens parla del passat, i del futur també.
Sense el context original, la indumentària és deixalla.
I la deixalla pot ser arqueologia, història, relat.
El vestuari és paisatge i ideologia.
Els equips creatius han fet de la indumentària fons i forma.
Li han donat la possibilitat de ser continent i contingut.
De ser ficció i realitat.
Ser missatge.
Ser llenguatge.
Vestigi i suposició.
Amb els cossos bandejats de l’escena, el públic es responsabilitza de l’acció.
Observant, escoltant, dibuixant, manipulant, circulant,
esdevenint, alhora, protagonista i espectador de l’experiència.
3
4
Activar
Transportar
Provocar
Emmirallar
Identificar
Ser referent
5
És volum.
És forma.
És Textura.
És Color.
És moviment.
És ple.
És buit.
És espai.
És temps.
És composició.
Fotografia de Mireia Sintes
1' 26'' — Fonts d'inspiració per l'equip d'estudiants.
