Es pot tocar, el futur? Es pot sentir?
Com una contradicció, CROP ens convida a descobrir el futur en un jaciment arqueològic. Teatre Nacional de Catalunya, any 2053. La principal institució teatral del país ens obre les seves portes perquè apreciem algunes de les peces del seu vestuari històric; i amb elles, com si fos sense voler, el pas indefinit de l’arxiu al magatzem1, del magatzem a les restes. Allò que tant s’acosta a un no-res. És des d’allà que podem fixar-nos en cada peça i en el seu context. Ens expliquen les seves coordenades —qui, si no?— les etiquetes. També una veu, que ens parla a cau d’orella a través d’uns auriculars. La roba pot estripar-se i es pot florir. Malgrat el temps, la desgràcia s’hi pot palpar. En la roba hi pot haver pandèmies, incendis, inundacions, grans clàssics. La roba no és el futur, però en pot contenir les traces.
1
L’espai en què s’exhibeix CROP no és innocent. És la nau número 11 de l’antic escorxador municipal de Praga, situat al districte 7, al nord del riu. Només entrar, a la dreta. Temps enrere suburbi industrial, avui centre magmàtic de propostes i exhibicions artístiques, els canvis en l’ús del mercat i escorxador de Holešovice són també una prova de la cultura com a forma d’evolució, de perversió, d’especulació, de pervivència. Allà on abans s’escorxaven i es venien xais, vaques o porcs, ara s’hi disseccionen les escenografies del futur.
2
El panell que convida a entrar a El Cant de la Sibil·la és vertical i fet de plàstic. Voleia amb el vent. Sis icones amb l’estètica dels indicadors d’un edifici en construcció acompanyen sis indicacions: «escull una imatge», diu la primera, i un munt de papers encerclat de vermell. La segona diu «reconeix la Sibil·la» i dibuixa, en blanc sobre el blau de l’obligació, la capa sobre la qual cau bona part del pes de la instal·lació. Després diu «escull les teves eines», i són un llapis i un pinzell com els que els espectadors o usuaris trobaran a dins. «Manifesta la teva profecia», segueix, i traça un interrogant dins un triangle groc d’emergència o de perill. Dues figures enganxen els papers sobre la capa: «adhereix-la sobre el vestit». I per acabar, un altre triangle, que també té el color del perill: «el vestit ascendirà per vestir el futur». Entre bastides o entre bastidors, la indumentària del futur s’escriu en cada obra.
3
El poble diu: «El temps vola.» Escriuen que «no hi ha futur». «Divideix i venceràs», guixa algú altre. Sobre la lletra de la Sibil·la de Lluc i de la Catedral, un dibuix vibrant d’un Déu quasi en majestat. «L’única certesa, la mort.» «Constel·lació de mort.» I en un mateix paper, escrit sobre dibuixos i més paraules: «Quant falta? Falta molt? Tinc gana. Tinc pipi. Vull baixar.» Un altre xiuxiueja, en un extrem, «t’estimo». I més: «Respecta la mort.» «Ho hem oblidat tot.» «Com ens en sortirem?» «Hi ha res que importi, realment?» Hi ha qui enganxa una foto antiga dels seus avis. Hi intervé una nena, també. Dedica quaranta minuts al dibuix i a l’escriptura. Escriu el seu nom. Dibuixa núvol a sobre, que l’amara d’aigua, i a sota els primers brots d’una vida que malda per treure ulls. «Josephine» amb arrels i fulles. La seva fi del món, el seu nom. Només els noms romanen.
4
«Gran foc del cel davallarà;
mar, fonts i rius, tot cremarà.
Los peixos donaran grans crits
perdent los naturals delits.»
El Cant de la Sibil·la
Guixar, enganxar, pintar, palpar i estendre les traces d’aquest futur: això és el que proposa El Cant de la Sibil·la. Hi ha una bastida, protegida per la pantalla translúcida d’uns vels. «A dins hi descansa la Sibil·la», diu un cartell sobre la porta. Al costat, unes instruccions.2 A dins hi ha una capa penjada que, gràcies a un sofisticat sistema de politges, davalla a l’hora precisa fins a situar-se a l’alçada de l’espectador. És aleshores que es materialitza la màxima que inspira la proposta: «Qualsevol de nosaltres pot ser la Sibil·la». A través de la intervenció3, ja sigui amb el traç d’un pinzell o un retolador o amb l’assemblatge d’una nova capa de paper encolat, som nosaltres, qui anunciem i projectem l’Apocalipsi. Arribat el moment, quin serà el paisatge4 que veuran els nostres ulls?
5
Evocar i representar l’univers d’un so sense fer-lo sempre present és un dels molts propòsits d’El Cant de la Sibil·la. Puntualment, ja sigui a les dotze del migdia o a les quatre de la tarda, l’equip tècnic i artístic activa el so. Reverbera des de dalt, esquerdat, coronant la torre de bastides i velatges que a estones és torre i a estones és campanar, haima, púlpit, talaia, minaret. Com un convit al res, o bé a la reflexió, els altaveus vibren en melodies assonants i de tonalitats Lo-fi. Segons després, un cant distorsionat: és d’un infant o d’una dona? Algú pot garantir que és humà, quan la deïtat i la persona coincideixen en la veu de la profecia? Tota la plaça sent, doncs, el cant, intercalat per breus i floridíssims interludis d’orgue. I un cop la capa descendeix, el que fins ara havia estat música ara reprodueix talls de veu d’informatius: inundacions, incendis, pandèmies, pobresa, emergència habitacional. «Ens hem de preocupar?», interroga la veu d’un entrevistador. La persona entrevistada dubta uns moments, s’aclareix la gola, reprèn la conversa amb un fil de veu tremolós: «Ens hem de preocupar, sí». Quin efecte deu tenir, escoltar males notícies en una llengua que no s’entén?
6
Totes les coses que no
que no sé com explicar
totes les coses que no
uhmmmm…
Arnal, Maria; i Bagés, Marcel.
«Hiperutopia» [cançó],
de l’àlbum Clamor.
Barcelona: Fina Estampa, 2021.
El cant
de la Sibil·la
Raimon Rius
CROP
Raimon Rius
CROP
Raimon Rius
El cant
de la Sibil·la
Raimon Rius
INSTRUCCIONS
El panell que convida a entrar a El Cant de la Sibil·la és vertical i fet de plàstic. Voleia amb el vent. Sis icones amb l’estètica dels indicadors d’un edifici en construcció acompanyen sis indicacions: «escull una imatge», diu la primera, i un munt de papers encerclat de vermell. La segona diu «reconeix la Sibil·la» i dibuixa, en blanc sobre el blau de l’obligació, la capa sobre la qual cau bona part del pes de la instal·lació. Després diu «escull les teves eines», i són un llapis i un pinzell com els que els espectadors o usuaris trobaran a dins. «Manifesta la teva profecia», segueix, i traça un interrogant dins un triangle groc d’emergència o de perill. Dues figures enganxen els papers sobre la capa: «adhereix-la sobre el vestit». I per acabar, un altre triangle, que també té el color del perill: «el vestit ascendirà per vestir el futur». Entre bastides o entre bastidors, la indumentària del futur s’escriu en cada obra.
INTERVENCIÓ
El poble diu: «El temps vola.» Escriuen que «no hi ha futur». «Divideix i venceràs», guixa algú altre. Sobre la lletra de la Sibil·la de Lluc i de la Catedral, un dibuix vibrant d’un Déu quasi en majestat. «L’única certesa, la mort.» «Constel·lació de mort.» I en un mateix paper, escrit sobre dibuixos i més paraules: «Quant falta? Falta molt? Tinc gana. Tinc pipi. Vull baixar.» Un altre xiuxiueja, en un extrem, «t’estimo». I més: «Respecta la mort.» «Ho hem oblidat tot.» «Com ens en sortirem?» «Hi ha res que importi, realment?» Hi ha qui enganxa una foto antiga dels seus avis. Hi intervé una nena, també. Dedica quaranta minuts al dibuix i a l’escriptura. Escriu el seu nom. Dibuixa núvol a sobre, que l’amara d’aigua, i a sota els primers brots d’una vida que malda per treure ulls. «Josephine» amb arrels i fulles. La seva fi del món, el seu nom. Només els noms romanen.
SO
Evocar i representar l’univers d’un so sense fer-lo sempre present és un dels molts propòsits d’El Cant de la Sibil·la. Puntualment, ja sigui a les dotze del migdia o a les quatre de la tarda, l’equip tècnic i artístic activa el so. Reverbera des de dalt, esquerdat, coronant la torre de bastides i velatges que a estones és torre i a estones és campanar, haima, púlpit, talaia, minaret. Com un convit al res, o bé a la reflexió, els altaveus vibren en melodies assonants i de tonalitats Lo-fi. Segons després, un cant distorsionat: és d’un infant o d’una dona? Algú pot garantir que és humà, quan la deïtat i la persona coincideixen en la veu de la profecia? Tota la plaça sent, doncs, el cant, intercalat per breus i floridíssims interludis d’orgue. I un cop la capa descendeix, el que fins ara havia estat música ara reprodueix talls de veu d’informatius: inundacions, incendis, pandèmies, pobresa, emergència habitacional. «Ens hem de preocupar?», interroga la veu d’un entrevistador. La persona entrevistada dubta uns moments, s’aclareix la gola, reprèn la conversa amb un fil de veu tremolós: «Ens hem de preocupar, sí». Quin efecte deu tenir, escoltar males notícies en una llengua que no s’entén?
Sebastià Portell
El cant de la Sibil·la #1, Elena Molina
El cant de la Sibil·la #2, Elena Molina
Es pot tocar, el futur? Es pot sentir?
Com una contradicció, CROP ens convida a descobrir el futur en un jaciment arqueològic. Teatre Nacional de Catalunya, any 2053. La principal institució teatral del país ens obre les seves portes perquè apreciem algunes de les peces del seu vestuari històric; i amb elles, com si fos sense voler, el pas indefinit de l’arxiu al magatzem1, del magatzem a les restes. Allò que tant s’acosta a un no-res. És des d’allà que podem fixar-nos en cada peça i en el seu context. Ens expliquen les seves coordenades —qui, si no?— les etiquetes. També una veu, que ens parla a cau d’orella a través d’uns auriculars. La roba pot estripar-se i es pot florir. Malgrat el temps, la desgràcia s’hi pot palpar. En la roba hi pot haver pandèmies, incendis, inundacions, grans clàssics. La roba no és el futur, però en pot contenir les traces.
Guixar, enganxar, pintar, palpar i estendre les traces d’aquest futur: això és el que proposa El Cant de la Sibil·la. Hi ha una bastida, protegida per la pantalla translúcida d’uns vels. «A dins hi descansa la Sibil·la», diu un cartell sobre la porta. Al costat, unes instruccions.2 A dins hi ha una capa penjada que, gràcies a un sofisticat sistema de politges, davalla a l’hora precisa fins a situar-se a l’alçada de l’espectador. És aleshores que es materialitza la màxima que inspira la proposta: «Qualsevol de nosaltres pot ser la Sibil·la». A través de la intervenció3, ja sigui amb el traç d’un pinzell o un retolador o amb l’assemblatge d’una nova capa de paper encolat, som nosaltres, qui anunciem i projectem l’Apocalipsi. Arribat el moment, quin serà el paisatge4 que veuran els nostres ulls?
1
L’espai en què s’exhibeix CROP no és innocent. És la nau número 11 de l’antic escorxador municipal de Praga, situat al districte 7, al nord del riu. Només entrar, a la dreta. Temps enrere suburbi industrial, avui centre magmàtic de propostes i exhibicions artístiques, els canvis en l’ús del mercat i escorxador de Holešovice són també una prova de la cultura com a forma d’evolució, de perversió, d’especulació, de pervivència. Allà on abans s’escorxaven i es venien xais, vaques o porcs, ara s’hi disseccionen les escenografies del futur.
2
El panell que convida a entrar a El Cant de la Sibil·la és vertical i fet de plàstic. Voleia amb el vent. Sis icones amb l’estètica dels indicadors d’un edifici en construcció acompanyen sis indicacions: «escull una imatge», diu la primera, i un munt de papers encerclat de vermell. La segona diu «reconeix la Sibil·la» i dibuixa, en blanc sobre el blau de l’obligació, la capa sobre la qual cau bona part del pes de la instal·lació. Després diu «escull les teves eines», i són un llapis i un pinzell com els que els espectadors o usuaris trobaran a dins. «Manifesta la teva profecia», segueix, i traça un interrogant dins un triangle groc d’emergència o de perill. Dues figures enganxen els papers sobre la capa: «adhereix-la sobre el vestit». I per acabar, un altre triangle, que també té el color del perill: «el vestit ascendirà per vestir el futur». Entre bastides o entre bastidors, la indumentària del futur s’escriu en cada obra.
3
El poble diu: «El temps vola.» Escriuen que «no hi ha futur». «Divideix i venceràs», guixa algú altre. Sobre la lletra de la Sibil·la de Lluc i de la Catedral, un dibuix vibrant d’un Déu quasi en majestat. «L’única certesa, la mort.» «Constel·lació de mort.» I en un mateix paper, escrit sobre dibuixos i més paraules: «Quant falta? Falta molt? Tinc gana. Tinc pipi. Vull baixar.» Un altre xiuxiueja, en un extrem, «t’estimo». I més: «Respecta la mort.» «Ho hem oblidat tot.» «Com ens en sortirem?» «Hi ha res que importi, realment?» Hi ha qui enganxa una foto antiga dels seus avis. Hi intervé una nena, també. Dedica quaranta minuts al dibuix i a l’escriptura. Escriu el seu nom. Dibuixa núvol a sobre, que l’amara d’aigua, i a sota els primers brots d’una vida que malda per treure ulls. «Josephine» amb arrels i fulles. La seva fi del món, el seu nom. Només els noms romanen.
4
«Gran foc del cel davallarà;
mar, fonts i rius, tot cremarà.
Los peixos donaran grans crits
perdent los naturals delits.»
El Cant de la Sibil·la
CROP, David Corral
5
Evocar i representar l’univers d’un so sense fer-lo sempre present és un dels molts propòsits d’El Cant de la Sibil·la. Puntualment, ja sigui a les dotze del migdia o a les quatre de la tarda, l’equip tècnic i artístic activa el so. Reverbera des de dalt, esquerdat, coronant la torre de bastides i velatges que a estones és torre i a estones és campanar, haima, púlpit, talaia, minaret. Com un convit al res, o bé a la reflexió, els altaveus vibren en melodies assonants i de tonalitats Lo-fi. Segons després, un cant distorsionat: és d’un infant o d’una dona? Algú pot garantir que és humà, quan la deïtat i la persona coincideixen en la veu de la profecia? Tota la plaça sent, doncs, el cant, intercalat per breus i floridíssims interludis d’orgue. I un cop la capa descendeix, el que fins ara havia estat música ara reprodueix talls de veu d’informatius: inundacions, incendis, pandèmies, pobresa, emergència habitacional. «Ens hem de preocupar?», interroga la veu d’un entrevistador. La persona entrevistada dubta uns moments, s’aclareix la gola, reprèn la conversa amb un fil de veu tremolós: «Ens hem de preocupar, sí». Quin efecte deu tenir, escoltar males notícies en una llengua que no s’entén?
6
Totes les coses que no
que no sé com explicar
totes les coses que no
uhmmmm…
Arnal, Maria; i Bagés, Marcel.
«Hiperutopia» [cançó],
de l’àlbum Clamor.
Barcelona: Fina Estampa, 2021.
Il·lustracions de Raimon Rius
INSTRUCCIONS
El panell que convida a entrar a El Cant de la Sibil·la és vertical i fet de plàstic. Voleia amb el vent. Sis icones amb l’estètica dels indicadors d’un edifici en construcció acompanyen sis indicacions: «escull una imatge», diu la primera, i un munt de papers encerclat de vermell. La segona diu «reconeix la Sibil·la» i dibuixa, en blanc sobre el blau de l’obligació, la capa sobre la qual cau bona part del pes de la instal·lació. Després diu «escull les teves eines», i són un llapis i un pinzell com els que els espectadors o usuaris trobaran a dins. «Manifesta la teva profecia», segueix, i traça un interrogant dins un triangle groc d’emergència o de perill. Dues figures enganxen els papers sobre la capa: «adhereix-la sobre el vestit». I per acabar, un altre triangle, que també té el color del perill: «el vestit ascendirà per vestir el futur». Entre bastides o entre bastidors, la indumentària del futur s’escriu en cada obra.
INTERVENCIÓ
El poble diu: «El temps vola.» Escriuen que «no hi ha futur». «Divideix i venceràs», guixa algú altre. Sobre la lletra de la Sibil·la de Lluc i de la Catedral, un dibuix vibrant d’un Déu quasi en majestat. «L’única certesa, la mort.» «Constel·lació de mort.» I en un mateix paper, escrit sobre dibuixos i més paraules: «Quant falta? Falta molt? Tinc gana. Tinc pipi. Vull baixar.» Un altre xiuxiueja, en un extrem, «t’estimo». I més: «Respecta la mort.» «Ho hem oblidat tot.» «Com ens en sortirem?» «Hi ha res que importi, realment?» Hi ha qui enganxa una foto antiga dels seus avis. Hi intervé una nena, també. Dedica quaranta minuts al dibuix i a l’escriptura. Escriu el seu nom. Dibuixa núvol a sobre, que l’amara d’aigua, i a sota els primers brots d’una vida que malda per treure ulls. «Josephine» amb arrels i fulles. La seva fi del món, el seu nom. Només els noms romanen.
SO
Evocar i representar l’univers d’un so sense fer-lo sempre present és un dels molts propòsits d’El Cant de la Sibil·la. Puntualment, ja sigui a les dotze del migdia o a les quatre de la tarda, l’equip tècnic i artístic activa el so. Reverbera des de dalt, esquerdat, coronant la torre de bastides i velatges que a estones és torre i a estones és campanar, haima, púlpit, talaia, minaret. Com un convit al res, o bé a la reflexió, els altaveus vibren en melodies assonants i de tonalitats Lo-fi. Segons després, un cant distorsionat: és d’un infant o d’una dona? Algú pot garantir que és humà, quan la deïtat i la persona coincideixen en la veu de la profecia? Tota la plaça sent, doncs, el cant, intercalat per breus i floridíssims interludis d’orgue. I un cop la capa descendeix, el que fins ara havia estat música ara reprodueix talls de veu d’informatius: inundacions, incendis, pandèmies, pobresa, emergència habitacional. «Ens hem de preocupar?», interroga la veu d’un entrevistador. La persona entrevistada dubta uns moments, s’aclareix la gola, reprèn la conversa amb un fil de veu tremolós: «Ens hem de preocupar, sí». Quin efecte deu tenir, escoltar males notícies en una llengua que no s’entén?
Sebastià Portell
El cant de la Sibil·la, David Corral
