L’estranyesa no és, no existeix; habita en la perspectiva de qui mira. Hi ha l’estranyesa que genera allò ancestral —ritus, contarelles, normes, mites…— i hi ha l’estranyesa cap a allò present o allò que arriba, com aquell que viu dins una roba que li va ampla o que li han deixat.
El Cant de la Sibil·la explora la primera d’aquestes sensacions. Recull el pes de més de dos mil anys de tradició —des dels politeismes romà i grec fins a l’aconfessionalitat contemporània, filtrada per la crítica al sistema capitalista i per l’ecoansietat, un cop superada la relectura apropiacionista del cristianisme— i el situa, com un mirall deformador o con un problema, davant de la mirada de l’individu d’avui. I aquest hi veu una fi del món que pot construir-se ell: una capa per guixar i emplenar. La llegenda d’una cançó visionària que només poden cantar dones i infants. Veus blanques. Veus agudes. Veus vacil·lants. Veus que, a ulls clucs, poden ser interpretades com a no-binàries o queer; entre la pubertat i la potencial reproductibilitat dels cossos. Veus que es dirigeixen —i que venen, de vegades— de llocs fallits.1
1
«En determinades circumstàncies, fracassar, perdre, oblidar, desfer, desmuntar, no encaixar, no saber, pot certament oferir maneres de ser en el món més creatives, més cooperatives, més sorprenents.»
Halberstam, Jack. The Queer Art of Failure.
Durham, Carolina del Nord: Duke University Press, 2011.
Escolta una de les peces sonores de CROP.
⬇︎
2
«El xoc de l’Antropocè produeix confusió. Res ja no és com ens pensàvem que era. ¿Què és un ésser humà, què un objecte, què la natura? Vivim en una situació d’inestabilitat conceptual, d’indicibilitat: no tenim paraules adients per explicar l’Antropocè. […] El problema és que la ruïna, la runa i la pols de la nostra era no són com les d’altres eres. La seva temporalitat és diferent, com ho són els efectes d’aquesta temporalitat. Perquè la gran majoria de materials emprats a les societats preindustrials desapareixen quan queden enterrats o exposats a la intempèrie (els orgànics) o són fonamentalment neutres (el granit d’una paret, el fang d’un atuell). En canvi, els residus radioactius continuen essent perillosos durant milers d’anys —la vida mitjana del plutoni-239 són 241 segles: més de 800 generacions humanes—.»
González Ruibal, Alfredo. Sentir el Antropoceno
[catàleg de l’exposició Hiperobjectes o ésser en tremolor, comissariada per Patricia Marqués].
Barcelona: Can Felipa Arts Visuals, 2022.
CROP projecta aquesta estranyesa en el futur. Ens convida a contemplar les restes d’un món desconegut una vegada aquest món ja s’ha exhaurit, sigui perquè ha estat destruït o perquè s’ha florit, esdevenint d’aquesta manera ell mateix i altre en vides noves. L’estupefacció que això genera, la impossibilitat d’anomenar allò que és nou o que encara no ha arribat, és el «xoc de l’Antropocè» de què parla Alfredo González Ruibal, arqueòleg del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC).2 La raresa també pot ser intentar dir allò indicible, provar de llegir —literalment— les etiquetes malmeses d’allò que no es pot copsar amb facilitat.
D’aquí a trenta o dos mil anys, quines rareses despertarà, la nostra roba? L’estranyesa també es pot articular amb la forma de la profecia.
Sebastià Portell
El concepte que ha vertebrat la Quadriennal 2023: RARE : ESTRANY
Cada edició de la Quadriennal d’Escenografia de Praga està vertebrada per un o diversos conceptes que donen sentit de continuïtat i cohesió a les diverses propostes que hi participen. Són conceptes amplis que permeten diferents abordatges i punts de vista, pensats per activar la reflexió sobre la pràctica escenogràfica contemporània. En aquesta ocasió, l’equip de la directora artística Markéta Fantová ha proposat THE RARE, la RARESA, allò rar, estrany, infreqüent. La proposta té tot el sentit en el context postpandèmic en què va ser formulada, quan encara molts teatres estaven tancats, les classes es feien online i el futur que s’albirava per a la PQ era incert. Retrobar-nos a Praga era l’oportunitat de compartir utopies i distòpies per al teatre i l’escenografia del futur a partir de les especificitats de les nostres experiències, cultures i tradicions, diverses i particulars, úniques i potser estranyes als ulls dels altres. Per a cada secció s’ha fet un desenvolupament específic del tema.
«Ens agradaria convidar-vos a compartir ALLÒ RAR: l’art que sorgeix d'idees, materials, enfocaments artístics i pràctiques de disseny que connecten amb el nivell humà des del vostre entorn, amb el seu genius loci i la seva situació única. En l'estat actual de precarietat, incertesa i canvi d'època, fem una crida als dissenyadors d’espais escènics, escenògrafs i professionals de l’escena perquè facin servir la seva imaginació i creativitat RARA per ajudar-nos a imaginar com podria ser el món i el teatre en el futur postpandèmia. [...] Atès que totes i tots ens hem vist privats de reunir-nos en el mateix espai físic durant bastant temps, convertim la PQ 2023 en l'oportunitat RARA de passar d'espais virtuals a llocs concrets que ofereixin una experiència presencial, en què la fisicalitat i la materialitat de l'escenografia siguin fonamentals: on es tindran en compte els vostres sentits i els vostres destrets.»3
3
Extret de la web oficial de la Quadriennal. Pots consultar el text íntegral de les línies de comissariat de la PQ fent click al següent enllaç.
A l’Exposició d’Estudiants es convida els joves creadors a parlar de: RARE Stories of Unique Places. Una invitació a revisar i inspirar-se en la cultura propera per crear i compartir noves experiències escenogràfiques igualment pròpies i clarament úniques.
«Convidarem intervencions creatives que s'inspirin en el vostre coneixement local, la vostra cultura i identitat locals, especialment si creieu que les vostres idees locals, materials, enfocaments artístics connectats a comunitats i genius loci del vostre lloc poden inspirar obres noves i visionàries. Obres de disseny d’espais escènics/escenografia. Amb aquesta intenció, demanem a les escoles participants i als dissenyadors emergents que creïn una exposició (o un espai d'experiència immersiva) basada o inspirada en el coneixement cultural d'un lloc. Creiem que el procés únic de transformació d'aquestes fonts locals d'imaginació en obres noves i RARES de disseny d’espais escènics/escenografia contribuirà activament a compartir històries amb altres persones d'arreu del món. Us animem a crear experiències escenogràfiques, basades en aquest coneixement local, en què el vostre disseny d’espais escènics involucri plenament els sentits, les emocions i les percepcions del públic participant.»
Per a l’Exposició de Països i Regions el subtítol proposat és: RARE Visions.
«En moments crítics d'incertesa, precarietat i canvi com els que estem vivint, els dissenyadors d’espais escènics, els escenògrafs i tots els professionals de l’escena, en el sentit més ampli de la paraula, tenen un paper especialment important a la societat: imaginar, visualitzar i fins i tot crear visions rares del futur. Aquestes poden ser de diversos tipus: inspiradores, visionàries o admonitòries. Aquest es el poder únic que té el disseny d’espais escènics/escenografia de submergir la ment i el cos en els nostres possibles futurs, donar esperança i convertir-se així en un catalitzador de canvis positius. [...] Aquestes visions, imaginacions i prediccions de futur RARES, ens uneixen, ens toquen profundament el cor i obren un potencial de canvi.»
Fragments II: RARE Imagination / RARE Worlds
La secció Fragments arriba a la segona edició posant el focus del concepte d’allò RAR en la capacitat que tenen les maquetes de generar Imaginacions RARES o evocar Mons RARS gràcies a la màgia que desprenen aquests objectes propis de l’escenografia que juguen amb les escales i el format reduït.
«L'única manera que tenir una experiència amb el disseny d’espais escènics/escenografia en la seva forma real és mitjançant una actuació en directe. Un cop acabada l'actuació, només queden fragments de treball de disseny, com ara maquetes, plànols, dibuixos d'escenografia i vestuari. Aquests fragments són peces que obren una petita finestra a la ment de la persona que els va crear i ens ajuden a entendre el procés de disseny que té lloc abans que el muntatge prengui vida.»
L’estranyesa no és, no existeix; habita en la perspectiva de qui mira. Hi ha l’estranyesa que genera allò ancestral —ritus, contarelles, normes, mites…— i hi ha l’estranyesa cap a allò present o allò que arriba, com aquell que viu dins una roba que li va ampla o que li han deixat.
El Cant de la Sibil·la explora la primera d’aquestes sensacions. Recull el pes de més de dos mil anys de tradició —des dels politeismes romà i grec fins a l’aconfessionalitat contemporània, filtrada per la crítica al sistema capitalista i per l’ecoansietat, un cop superada la relectura apropiacionista del cristianisme— i el situa, com un mirall deformador o con un problema, davant de la mirada de l’individu d’avui. I aquest hi veu una fi del món que pot construir-se ell: una capa per guixar i emplenar. La llegenda d’una cançó visionària que només poden cantar dones i infants. Veus blanques. Veus agudes. Veus vacil·lants. Veus que, a ulls clucs, poden ser interpretades com a no-binàries o queer; entre la pubertat i la potencial reproductibilitat dels cossos. Veus que es dirigeixen —i que venen, de vegades— de llocs fallits.1
1
«En determinades circumstàncies, fracassar, perdre, oblidar, desfer, desmuntar, no encaixar, no saber, pot certament oferir maneres de ser en el món més creatives, més cooperatives, més sorprenents.»
Halberstam, Jack. The Queer Art of Failure.
Durham, Carolina del Nord: Duke University Press, 2011.
CROP, Meritxell Colell
Escolta una de les peces sonores de CROP.
⬇︎
CROP projecta aquesta estranyesa en el futur. Ens convida a contemplar les restes d’un món desconegut una vegada aquest món ja s’ha exhaurit, sigui perquè ha estat destruït o perquè s’ha florit, esdevenint d’aquesta manera ell mateix i altre en vides noves. L’estupefacció que això genera, la impossibilitat d’anomenar allò que és nou o que encara no ha arribat, és el «xoc de l’Antropocè» de què parla Alfredo González Ruibal, arqueòleg del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC).2 La raresa també pot ser intentar dir allò indicible, provar de llegir —literalment— les etiquetes malmeses d’allò que no es pot copsar amb facilitat.
D’aquí a trenta o dos mil anys, quines rareses despertarà, la nostra roba? L’estranyesa també es pot articular amb la forma de la profecia.
Sebastià Portell
2
«El xoc de l’Antropocè produeix confusió. Res ja no és com ens pensàvem que era. ¿Què és un ésser humà, què un objecte, què la natura? Vivim en una situació d’inestabilitat conceptual, d’indicibilitat: no tenim paraules adients per explicar l’Antropocè. […] El problema és que la ruïna, la runa i la pols de la nostra era no són com les d’altres eres. La seva temporalitat és diferent, com ho són els efectes d’aquesta temporalitat. Perquè la gran majoria de materials emprats a les societats preindustrials desapareixen quan queden enterrats o exposats a la intempèrie (els orgànics) o són fonamentalment neutres (el granit d’una paret, el fang d’un atuell). En canvi, els residus radioactius continuen essent perillosos durant milers d’anys —la vida mitjana del plutoni-239 són 241 segles: més de 800 generacions humanes—.»
González Ruibal, Alfredo. Sentir el Antropoceno
[catàleg de l’exposició Hiperobjectes o ésser en tremolor, comissariada per Patricia Marqués].
Barcelona: Can Felipa Arts Visuals, 2022.
CROP, Meritxell Colell
El concepte que ha vertebrat la Quadriennal 2023: RARE : ESTRANY
Cada edició de la Quadriennal d’Escenografia de Praga està vertebrada per un o diversos conceptes que donen sentit de continuïtat i cohesió a les diverses propostes que hi participen. Són conceptes amplis que permeten diferents abordatges i punts de vista, pensats per activar la reflexió sobre la pràctica escenogràfica contemporània. En aquesta ocasió, l’equip de la directora artística Markéta Fantová ha proposat THE RARE, la RARESA, allò rar, estrany, infreqüent. La proposta té tot el sentit en el context postpandèmic en què va ser formulada, quan encara molts teatres estaven tancats, les classes es feien online i el futur que s’albirava per a la PQ era incert. Retrobar-nos a Praga era l’oportunitat de compartir utopies i distòpies per al teatre i l’escenografia del futur a partir de les especificitats de les nostres experiències, cultures i tradicions, diverses i particulars, úniques i potser estranyes als ulls dels altres. Per a cada secció s’ha fet un desenvolupament específic del tema.
«Ens agradaria convidar-vos a compartir ALLÒ RAR: l’art que sorgeix d'idees, materials, enfocaments artístics i pràctiques de disseny que connecten amb el nivell humà des del vostre entorn, amb el seu genius loci i la seva situació única. En l'estat actual de precarietat, incertesa i canvi d'època, fem una crida als dissenyadors d’espais escènics, escenògrafs i professionals de l’escena perquè facin servir la seva imaginació i creativitat RARA per ajudar-nos a imaginar com podria ser el món i el teatre en el futur postpandèmia. [...] Atès que totes i tots ens hem vist privats de reunir-nos en el mateix espai físic durant bastant temps, convertim la PQ 2023 en l'oportunitat RARA de passar d'espais virtuals a llocs concrets que ofereixin una experiència presencial, en què la fisicalitat i la materialitat de l'escenografia siguin fonamentals: on es tindran en compte els vostres sentits i els vostres destrets.»3
3
Extret de la web oficial de la Quadriennal. Pots consultar el text íntegral de les línies de comissariat de la PQ fent click al següent enllaç.
CROP, David Corral
A l’Exposició d’Estudiants es convida els joves creadors a parlar de: RARE Stories of Unique Places. Una invitació a revisar i inspirar-se en la cultura propera per crear i compartir noves experiències escenogràfiques igualment pròpies i clarament úniques.
«Convidarem intervencions creatives que s'inspirin en el vostre coneixement local, la vostra cultura i identitat locals, especialment si creieu que les vostres idees locals, materials, enfocaments artístics connectats a comunitats i genius loci del vostre lloc poden inspirar obres noves i visionàries. Obres de disseny d’espais escènics/escenografia. Amb aquesta intenció, demanem a les escoles participants i als dissenyadors emergents que creïn una exposició (o un espai d'experiència immersiva) basada o inspirada en el coneixement cultural d'un lloc. Creiem que el procés únic de transformació d'aquestes fonts locals d'imaginació en obres noves i RARES de disseny d’espais escènics/escenografia contribuirà activament a compartir històries amb altres persones d'arreu del món. Us animem a crear experiències escenogràfiques, basades en aquest coneixement local, en què el vostre disseny d’espais escènics involucri plenament els sentits, les emocions i les percepcions del públic participant.»
Per a l’Exposició de Països i Regions el subtítol proposat és: RARE Visions.
«En moments crítics d'incertesa, precarietat i canvi com els que estem vivint, els dissenyadors d’espais escènics, els escenògrafs i tots els professionals de l’escena, en el sentit més ampli de la paraula, tenen un paper especialment important a la societat: imaginar, visualitzar i fins i tot crear visions rares del futur. Aquestes poden ser de diversos tipus: inspiradores, visionàries o admonitòries. Aquest es el poder únic que té el disseny d’espais escènics/escenografia de submergir la ment i el cos en els nostres possibles futurs, donar esperança i convertir-se així en un catalitzador de canvis positius. [...] Aquestes visions, imaginacions i prediccions de futur RARES, ens uneixen, ens toquen profundament el cor i obren un potencial de canvi.»
Fragments II: RARE Imagination / RARE Worlds
La secció Fragments arriba a la segona edició posant el focus del concepte d’allò RAR en la capacitat que tenen les maquetes de generar Imaginacions RARES o evocar Mons RARS gràcies a la màgia que desprenen aquests objectes propis de l’escenografia que juguen amb les escales i el format reduït.
«L'única manera que tenir una experiència amb el disseny d’espais escènics/escenografia en la seva forma real és mitjançant una actuació en directe. Un cop acabada l'actuació, només queden fragments de treball de disseny, com ara maquetes, plànols, dibuixos d'escenografia i vestuari. Aquests fragments són peces que obren una petita finestra a la ment de la persona que els va crear i ens ajuden a entendre el procés de disseny que té lloc abans que el muntatge prengui vida.»
